Tercera entrada: Història del cinema de ciència-ficció (I)

El cinema de ciència-ficció, és un gènere cinematogràfic que utilitza representacions especulatives basades en la ciència de fenòmens imaginaris com extraterrestres, planetes alienígenes i viatges en el temps, normalment acompanyats d'elements tecnològics com naus espacials futuristes, robots i d'altres tecnologies futuristes. 

El cinema de ciència-ficció s'ha utilitzat a vegades per comentaris crítics d'aspectes polítics o socials, així com per l'exploració de qüestions filosòfiques com la definició de esser humà i el sorgiment d'una consciència digital. 

Aquest tipus de cinema es va originar amb el cinema mut, quan El viatge a la Lluna (del 1902), de Georges Méliès, va sorprendre la seva audiència amb els seus efectes fotogràfics. 

Des de la dècada de 1930 fins a la de 1950, el gènere consistia principalment en pel·lícules de sèrie B de Baix presupost. Després de la fita de Stanley Kubrick de 2001: Una odissea en l'espai (del 1968,) el cinema de ciència-ficció va ses pres més seriosament i guanyar adeptes a poc a poc. 

A finals de la dècada de 1970, pel·lícules d'alt pressupost amb grandiosos efectes especials, es varen convertir en populars entre l'audiència. Pel·lícules com Star Wars o Encontres en la tercera fase, van aplanar el camí per èxits de ventes en les següents dècades: com E. T.: El extraterrestre (del 1982).

Segona entrada (Intocable)

Intocable

Aquest passat cap de setmana vaig veure la pel·lícula i em va agradar força, el fet d'anar en cadira de rodes no vol dir que no puguis viure la vida, en el film veus el dia a dia d'una persona tetraplègica i com un cuidador li canvia totalment la vida, una amistat verdadera que els fa inseparables. 

A l'escena que salta'n en parapent és realment fantàstica, em va fer pensar en mi, un esperit lliure volant pel cel, és una comèdia emotiva basada en fets real, el valor més important que veig jo és que s'ha de viure la vida amb optimisme i un somriure. 

François Cluzet dóna vida a Phillipe, un sobri i organitzat noble tetraplègic cansat de ser tractat amb llastima i com si fos de cristall. Davant d'ell es planta Driss (Omar Sy), un jove immigrant acabat de sortir de la presó, que captiva a Phillipe por la seva frescor, desvergonyiment i falta de condescendència. 

La humanitat i optimisme que desprenen els dos, inunda cada fotograma regalant a l'espectador un munt d'emocions positives. Les sobre excel·lents actuacions, mas que actuacions semblen vivències, es deixen portar per la imparable personalitat dels seus personatges de manera magistral. S'aprecia molt bé l'evolució dels dos i queda patent com la forma de ser d'un impregna a poc a poc a l'altre i viceversa. La presència dels protagonistes és tant amplia que la resta del repartiment queda quasi completament eclipsat. Cal destacar el bon paper de Anne Le Ny com la majordoma de Phillipe i l'atrevida bellesa del pèl-roja Audrey Fleurot. 

La banda sonora és notable, a més d'estar acompanyada per temes coneguts. Aquests temes estan dividits en dos "ambients": el que representa a Driss, abanderat pels ritmics Earth, Wind and Fire i el que marca la senyorial presència de Philippe amb un bon repàs a els compositors clàssics. 

No tot és perfecte a Intocable. Es veu que hi ha personatges i situacions en les quals no s'aprofundeix i queden una mica anecdòtics. La filla d'en Philippe, la família de Driss o els problemes del suburbi queda'n relegats a un segon pla quasi inexistent. Jo crec que l'objectiu és mostrar una cosa tan bonica com el naixement d'una amistat irrompible. 

Intocable és una història imprescindible sobre les relacions humanes entre dos éssers que vénen de mons oposats. Està explicada amb molt de afecte, gràcia i atreviment. Una meravella que irradia optimisme, humanitat i una mostra palpable de el que significa la paraula amistat. 

El millor: La parella protagonista, la formidable història i la conya de principi a fi. 

El pitjor: Que el tema espanti a més d'un i que es perdi aquesta magnifica pel·lícula.  

Primera Entrada

Creed II: La llegenda de Rocky

Començaré aquest blog parlant de l'última pel·lícula que vaig anar a veure el passat 26 de gener. 

Personalment em va agradar, el film és molt emotiu, destaco que quan va sonar la vibrant melodia de Rocky, em va posar els pèls de punta y em va recordar a la primera pel·lícula de la saga. 

El component més humà del film és la importància de la família, L'autèntic cor de la pel•lícula està allà i tot es va teixint de tal forma que cada una de les històries evoluciona'n al seu ritme. Cal destacar que no és mostrar el contrincant com una encarnació del mal absolut. 

El film connecta de ple amb el passat en recuperar a Dolph Lundgren i ens explica que va ser d'ell quan va caure derrotat a 'Rocky IV'. Enfonsat i abandona, l'únic que li queda va ser el seu fill, a qui únicament ha ensenyat a boxejar per poder venjar-se per la derrota que li va porta a una vida trista i gris. 

Resulta interessant veure el dolor que motiva les accions del rival del protagonista i la fragilitat del de Stallone cap al motiu que estigui bàsicament sol en la vida i no sigui capaç de reconnectar amb la seva família. 

Una cosa que té més pes és la vida familiar de Adonis Creed i com això és el que l'ajuda a la seva manera a retrobar-se amb ell mateix després de toca fons.

Una pel·lícula realment recomanable!!!

Presentació

En aquest blog parlaré de cinema, principalment de crítiques de pel·lícules, també d'anècdotes del món del setè art, directors, bandes sonores, fa temps un bon amic em va ensenyar el interessant que pot ser el cinema, darrere una pel·lícula pot haver-hi molt més del que sembla. El Blog el dedico a ell, gràcies David Ribot per endinsar-me en aquest fascinant món.

“Recuerdo cada detalle. Los alemanes vestían de gris. Tú vestías de azul”